"El temps segons Rama" és la darrera composició de la trilogia simfònica “Orient-Occident” del catàleg de Padrós, escrita en l’any 1999 va ser estrenada per l’OBC i dirigida per James DePriest.
Si en les dues obres simfòniques anteriors les referències s’establien amb la cultura tibetana i japonesa, ara el compositor s’aproxima a la concepció que els antics Vedes tenien del temps. L’obra està concebuda com una estructura sòlida i compacta, la música es desenvolupa d’acord amb el principi de moviment inexorable i de regeneració contínua, principis extrets de la filosofia dels antics Vedes.
Juan José Olives assenyala algunes característiques essencials en l’obra de David Padrós “un cert sentit circular, concèntric, de caràcter envoltant...un sentiment clar de l’estàtica i l’atemporalitat”; també destaca la inclinació cap a una concepció espacial de la música, present en quasi tota la seva obra. Aquesta concepció és concreta en definir els diferents grups instrumentals amb característiques pròpies, entrellaçant-los i fent una sensació de desplaçament espacial. En contrast el clarinet i la trompeta intervenen en breus i punyents solos, mentre que la percussió sovint és tractada amb una puntuació enèrgica. El recorregut dels elements melòdics tendeix cap al agut, aquesta corba serveis d’enllaç dels diferents blocs instrumentals i permet impulsar la contínua transformació.
"El temps segons Rama" està dividit en nou seccions, el compositor explica la relació de cadascuna amb el concepte del temps dels Vedas: “acció i moviment; breu descans; reapareix com a creador; breu descans; preservació i destrucció del món; espai buit; presència del passat; es redueix el cosmos al caos; renovació del món”.
Durant diversos anys David Padrós va col·laborar amb el grup Vol ad Libitum, el seu director i compositor Jordi Russinyol explica l’experiència del treball conjunt: “Una música salvatge i íntima amb influències dels referents europeus i de molt més lluny. La seva música es va trobar en tot moment amb un entorn hostil, en el seu temps i encara avui. La seva persistència semblava aliena a les respostes i els silencis del públic, cosa que li va fer difícils els darrers anys de la seva vida. Una vida que va voler intensa, transcendent, existencial. En la música, i especialment en la seva composició, li anava la vida. Quan l'expressió musical s'anà extingint, va morir, i no a la inversa”.