Segona de les obres simfòniques de David Padrós "jo-ha-kiu" va ser escrita en l’any 1983. En aquesta composició s’utilitza un llenguatge amb moltes similituds amb "Khorva", encara que sense la notació flexible. L’obra està construïda amb una gran precisió i està basada en la música tradicional japonesa Gagaku. Aquest diàleg, orient-occident caracteritza algunes de les composicions més personals de Padrós.
Trobem dos tipus de procediments, el primer construït a partir de segments contrastats i juxtaposats, i el segon originat per la superposició d’estructures on s’utilitzen materials molt diferents, creant així estrats tímbricament molt definits. La continuïtat queda per moments suspesa a causa d’algunes inflexions com en el lirisme de la lletra K d’assaig o el solo de la percussió d’altura indeterminada en la lletra P.
Un tret fonamental és la utilització de subtils transformacions que originen un canvi constant, aquesta “micropolifonia” està utilitzada d’acord amb la definició de György Ligeti “cada part aïllada, encara que imperceptible, contribueix al caràcter de xarxa polifònica en tot el conjunt”.
Francisco Martín-Quintero remarca alguna de les diferències amb l’obra orquestral anterior: “Enfront "Khorva", molt més depenent de processos de caràcter horitzontal, "jo-ha-kiu" és abans que tot una obra harmònica”. Dos instruments tradicionals són la referència tant pel plantejament harmònic, que està derivat dels acords de l’instrument de vent sho, com de les línies horitzontals que són el resultat de les diferents altures de l’instrument de corda gaku-so. El reflex de la música japonesa es concreta també en les línies molt agudes trencades per grups de notes breus i ràpides.
El mateix compositor explicava com els elements sonors i estructurals del gagaku servien per desenvolupar-los i confrontar-los amb les tècniques orquestrals modernes.
Hector Parra compositor i alumne de David Padrós entre els anys 1999 i 2002 escriu “... la consistència i la coherència interna del discurs musical era el valor suprem, i el portava a ser especialment curós i sensible en l’estudi i l’anàlisi de la dimensió harmònic-estructural de l’obra en procés de composició”.
Jesús Rodríguez Picó